Parlem amb la Maria Jesús

Foto d’Estefania Rius

La setmana passada els alumnes de primer d’ESO del nostre institut van rebre una xerrada de la Maria Jesús Sauras, una persona amb discapacitat visual que va explicar les seves vivències. Aquesta xerrada es va realitzar en relació amb el llibre que havien llegit els alumnes de primer anomenat La distància fins al cirerer, de Paola Peretti, sobre una noia que perd la visió progressivament. I com a treball els nois i noies van elaborar preguntes que hem fet servir en la següent entrevista.

Foto de Nora Maestro

Quina és la teva situació?

Jo sóc una persona amb discapacitat visual, però no vaig néixer amb problemes de visió. Això va derivar d’un trasplantament de medul·la òssia a conseqüència del qual vaig tenir problemes de rebuig que em van afectar a diferents òrgans, entre ells els ulls.

-Al llibre, la protagonista fa una llista de COSES QUE VOL MOLTÍSSIM. Quina cosa vols tu moltíssim?

Voldria tornar a veure, això el primer. És la independència, el fet de no haver de dependre dels altres. És que tornar a veure-hi vol dir que se t’obre un ventall molt gran de possibilitats.

-Va ser progressiu i saps llegir en Braille?

No, jo no sé llegir braille normalment la gent que és cega de naixement o des de molt petit sí que aprèn en braille, però jo no. Normalment, és per estudiar i jo ja havia estudiat. Va ser progressiu, i normalment la gent que té dificultats de visió s’afilia a l’ONCE, i aquesta t’ofereix un servei complet. Per una part al principi psicològica perquè és una pèrdua el que tens. Això causa molta angoixa i al principi has de tractar amb un psicòleg que et guia i que et va acompanyant en el procés d’adaptació. Després també veuen la teva situació socioeconòmica o si necessites ajuda al teu desenvolupament de la vida normal. Un rehabilitador que t’ensenya com manegar-te amb el bastó, a com anar al carrer, o com agafar el bus o el tren. L’ONCE ajuda a molta gent.

-Tens alguna por?

Moltes. Ara quasi totes. El fet de sortir al carrer és com anar a un lloc que et fa por. A més quan vas pel carrer tu sol ja és molt difícil perquè t’has de concentrar i t’has de situar i això requereix molt esforç mental. Però s’ha d’avançar i la por no t’ha de paralitzar.

-Com fas servir el mòbil?

Jo tinc un assistent de veu, i quan vas a l’ONCE et modifiquen i et fiquen algun programa que et pugui ser útil. Volia dir que l’ONCE té la biblioteca digital més gran del món. I per exemple al gestor ONCE de llibres digitals, pots buscar llibres, descarregar-te’ls i sentir-los.

-A quina edat et va començar a passar?

Als 45 vaig començar a tenir problemes i han estat progressius.

-Com t’orientes pel carrer?

Ara, arriba un moment que no m’agrada sortir sola pel carrer. Però a l’hora d’orientar-te es pot utilitzar el bastó amb el qual has de traçar un arc ampli de seguretat per protegir tot el cos. A més el bastó té una mida personalitzada basada en l’alçada de cada persona. També si vas per un carrer, pots anar palpant les cases. Després ara amb els cotxes elèctrics és més complicat, ja que com que no fan soroll et dificulten l’orientació. El món no està per a persones amb discapacitat.

-Com s’ho va prendre la teva família?

És una situació que afecta a tota la família, que ha d’haver-hi uns canvis d’organització, que és necessari que les coses estiguin ordenades per saber on són, i que s’ha de demanar ajuda per les coses que no es poden fer. I a més cadascú s’ho pren d’una manera.

-Els teus altres sentits s’han anat desenvolupant amb el llarg del temps?

Jo no penso que es desenvolupin més, només que al no tenir el sentit de la vista estàs més atent als altres sentits.

-Què vas estudiar?

Vaig estudiar medicina i treballava a l’hospital com a especialista de radiologia i a una clínica privada i donava classes a la Facultat de Medicina.

-Què vas pensar a l’assabentar-te de què perdries la visió?

És un procés evolutiu. Al principi em van dir que hi havia possibilitats i operacions en el meu cas. Quan t’ho diuen al principi t’ho prens molt malament, però després et vas acostumant, ja que has d’anar enfrontant la situació de mica en mica.

-Quina és la teva rutina?

Jo fa dos anys agafava el bus, feia piscina, anava d’un lloc a un altre, quasi tenint una vida normal. Però ara mateix no tinc la confiança per sortir fora al carrer. El que faig en el meu dia a dia és aixecar-me, esmorzar, procuro fer una rutina d’exercicis, i després faig tasques de la llar: com netejar, ordenar, posar rentadores, recollir la llavavaixella. En acabat al meu temps lliure m’agrada llegir o veure series. També m’agrada molt la història així que escolto podcasts relacionats amb el tema hi ha un en especial, que es Història en Ruta que m’agrada molt.

-T’has perdut alguna vegada?

Si inclòs a casa meva de vegades perquè desvies la teva trajectòria i més tard no saps a quina habitació ets. Al carrer no m’he perdut perquè ara ja no acostumo a anar sola.

– Què has volgut transmetre durant la xerrada?

Apropar les meves vivències o les que pot tenir qualsevol amb una persona amb discapacitat visual greu als joves.

Regal de l’alumna Milana Iandieva, de 1r d’ESO B

Després de la xerrada vam entrevistar a diferents alumnes de primer; Milana Iandieva, Pau Vallverdú, Adrian Tejedor i Júlia Sans.

Ens van dir que la xerrada va ser molt emotiva i els va agradar molt, ja que la Maria Jesús els va respondre dubtes amb sinceritat. No obstant el que més els  va agradar va ser el que els va transmetre la ponent. Les seves reflexions van ser diverses, però en conjunt totes tenen una idea comuna que hem d’ajudar als discapacitats en tot el que puguem i que no els hem de deixar sols. 

Dafne Márquez i Nora Maestro