Johnny Audí

Foto de Johnny Audí

Joan Manel Audí Gil, és el cap d’estudis de l’institut La Mar de la Frau. 

En Johnny dóna classes des de finals dels anys 90, ha treballat com a cap d’estudis, director, coordinador pedagògic, tutor …, però a La Mar de la Frau és cap d’estudis des del 2007.

Com que ell no va ser un estudiant modèlic, sempre diu que “la garantia de tenir estudis passa per davant de tot i, estudis com a formació per a una persona, sempre se n’ha de tenir. Després, evidentment, prefereixes anar-te’n abans amb els amics que anar a l’institut o a alguna escola”.


Per això parlarem amb ell sobre educació, sobre com li agrada treballar i què n’opina del sistema educatiu.

Anteriorment ja se li havia fet una altra entrevista al centre, però ara el podrem conèixer millor.

Diga’ns alguna anècdota interessant que hagis viscut:  Interessant? Jo crec que cada dia és una sorpresa, que cap dia és com l’anterior, i això fa que la feina no sigui monòtona; no fem cotxes ni jerseis, treballem amb persones, som 400 persones entre alumnes i professors i els dies mai són iguals. Intentes recordar coses positives… com un exalumne, les gràcies dels pares o quan un alumne confia en tu i t’explica coses.

Per què no t’agradava anar a classe? Bueno… segons quines classes, quan ets adolescent penses que les coses es fan per obligació sense pensar en el teu futur i el que realment has de fer. Hi havia coses que em semblaven interessants. 

Per què no eres bon estudiant? Vaig ser un estudiant normal, depèn dels cursos i les assignatures treia més o menys nota.

Per què creus que ets tossut? Perquè sempre he intentat tenir com un full de ruta,  tenia molt clar que tindria els estudis, perquè si tinc molt clar el que vull fer, ho intento fins a aconseguir-ho.

Com has arribat a ser tan optimista? Lo crec que són maneres de ser que venen provocades per moltes coses, però sí que és veritat que hi ha persones que tendeixen a ser més optimistes o al contrari, tot i que hi ha moments que tots podem estar malament.

Què t’ha marcat o què has viscut en la teva vida per ser així? Suposo que sempre he estat en una família que m’estimava molt i ens ho dèiem molt, això vulguis o no et dóna molta seguretat saber que sempre tens algú al darrere.

Què opines del sistema educatiu? Jo sempre penso que la joventut és un reflex del sistema educatiu i ara està molt millor. En el passat se centraven més en l’especialització, el que valia valia i el que no no, i ara hi ha un sistema que inclou tothom, ara molta gent està escolaritzada… i això abans no passava. Des del meu punt de vista ara l’alumnat està molt més motivat.

Quants canvis has viscut en l’educació? El canvi més sustancial és quan va començar la secundària obligatòria. Abans l’escola eren 8 anys i després 4 anys de batxillerat o de cicles formatius; ara hi ha 6 anys de primària, 4 de secundària i batxillerat o cicles.

Quin és el teu mètode d’ensenyament? Depèn del curs i de la matèria, el que sí que està clar és que has d’entrar amb bromes i bon rotllo, sempre intento entrar amb optimisme.

Què és el que més t’agrada dels teus alumnes? Sempre t’ensenyen una cosa nova, o sigui, no hi ha any que no m’hagi fet pensar algun alumne per algun motiu o si em fan alguna observació o alguna cosa.

Què és el que més t’agrada de la teva feina? Que mai és igual que el dia següent o la sensació d’estar ajudant algú.

Fins a quina edat t’agradaria treballar? No ho sé, fins a l’edat que pogués, en el sentit que penso que un profesor a secundària arriba un moment en què té una escletxa generacional i ja no pots connectar amb els alumnes; en aquest punt, ja em plantejaria deixar-ho.

Marina Pérez i Xenia Insa