El lloro

Foto extreta de mascotea.net

Una vegada hi havia un noi que es deia Carles. En Carles era un noi a qui no li agradava  estudiar. Un dia va rebre una visita del seu tiet Eduard, que era un home alt, d’ulls negres i cabells foscos. Al tiet Eduard li agradaven molt els animals, igual que a en Carles, ja que compartien les mateixes aficions. En tiet Eduard sempre que arribava de visita portava regals per a tots i en aquest cas li va donar a Carles el seu regal: un lloro. En Carles, com que no li agradava estudiar, va tenir una idea, fer imitar al lloro tot el que volia, en aquest cas dir-li tot el tema per estudiar i així li podria dir els continguts per treure un 10. Sense cap mena de dubte li va ensenyar la lliçó i finalment l’endemà al matí es va emportar la bèstia a classe. Quan va arribar a l’examen, es va posar el lloro a la motxilla. El Carles, a la pregunta número 7, va ser descobert i li van posar un 0. Des d’aquell dia mateix va aprendre la lliçó, que un ha d’estudiar pels seus mèrits i així poder aconseguir els objectius per un mateix. A dia d’avui en Carles es dedica a ser professor de ciències i així ajuda joves a qui com ell no els agrada estudiar. I del lloro se sap que se’l va emportar el tiet Eduard una altra vegada, ja que el Carles no volia veure un lloro mai més ni en pintura.

Juanmi Maganés Jiménez